Agafo aire profundament i l’expulso per la boca. Toco la rasposa herba amb els dits i m’estiro sobre ella. Quan la meva esquena entra en contacte amb les punxes verdes, un calfred em recorre tot el cos i s’estén ràpidament fins a arribar als dits dels meus peus. Estiro les cames i les separo lleugerament, estirant a la vegada les puntes dels peus. Hi ha moviments que el cos mai deixa de fer. Col·loco les mans sota el meu coll i somric. Fa temps que no en dibuixava un a la meva cara. El cel és blau i està tacat amb comptats núvols que es difuminen entre el paisatge. Les fulles dels arbres intenten escalar pels majestuosos troncs, però poques d’elles aconsegueixen arribar a tocar les estrelles. Veig que hi ha un roure esplèndid al damunt d’un turó. Posseeix un tronc grandiós, que té diverses perforacions naturals, fetes pels ocells, i petites imperfeccions típiques de l’espècie. Té també tres branques principals, gruixudes i fortes, que es van dividint a poc a poc en altres de més petites. Implantades a aquestes, estàn les enormes fulles, amb el seu to verd típic de l’estació. Està posat sobre el camp verd esquitxat amb petites taques vermelles. Si t’apropes a una d’aquestes, pots descobrir un hibisc. Aquestes flors estan formades per cinc pètals tenyits de sang, i combinades amb l’herba creen un paisatge agradable als ulls. Penso que la natura està en perfecta harmonia. Senzillament, tot quadra a la perfecció.

Em trec les sabates i m’incorporo, fins a quedar-me asseguda com un indi. Aquesta postura em recorda el meu germà… Quins temps! De sobte, però, hi ha un petit canvi a l’ambient. La pau es trenca. Els meus sentits detecten un soroll, i el meu cap es mou immediatament cap a l’origen d’aquest. Obro els ulls tot el que puc, però no veig res. Torno a escoltar-lo, però ara el sento des de l’altre costat. Torno a girar el cap i aquesta vegada m’incorporo. Intento fixar la meva vista entre l’herba, però el sol no m’ho permet. Em poso una mà al front, tapant el llum, i em torno a fixar. Llavors la veig. És ben petita, però té clar per on va. La taca vermella es mou àgilment per l’herba. Una guineu surt del seu cau perfectament camuflat entre les flors, i camina ràpidament cap a un lloc aparentment clar. Quan veig que el seu destí és un petit pomer, em fixo i veig a una figura que està al costat del seu tronc. Tenint en compte l’altura que ha de tenir, deu ser un infant. Deixant les sabates on soc, avanço lentament cap a la seva silueta, i m’ajupo quan estic a prou distància per veure’l. Em torno a posar la mà de manera que em tapi el llum i em fixo en la seva aparença. Els seus cabells són daurats com l’or, i formen petits tirabuixons. La seva dolça cara forma una expressió innocent, I la seva postura també ho mostra. El que més em sorprèn és la seva vestimenta perquè sembla que estigui treta d’un conte infantil: porta una samarreta de color verd i de màniga curta, i uns pantalons del mateix color, però llargs i amples. A la cintura, porta una petita cinta de color vermell, el mateix color que els quatre botons i el llaç del coll. Tothom qui el veiés diria que és un príncep, però en realitat sembla un nen…

La guineu s’apropa a poc a poc a ell, i, quan la veu, li diu amb una veu suau com el cotó:

– Bon dia.

– Bon dia- li contesta l’animal.

– Qui ets? Ets molt maca…- diu amb un to de veu suau.

– Soc la guineu…

– Vine a jugar amb mi, estic trist…- diu mentre abaixa el cap lleugerament.

I efectivament sembla trist, els ulls m’ho diuen tot. El conjunt dels gestos, la veu, el seu to, les petites frases que formula i la construcció d’aquestes demostra que està trist. A continuació em fixo en ella, que el mira amb sorpresa, però li contesta  les preguntes que li fa. La conversa segueix fluidament i parlen de la domesticació, de l’amistat, dels homes i de la caça. Quan decideixen el que faran, ell s’asseu a l’herba i ella fa el mateix, però a uns metres de distància. Segueixo estant en la mateixa posició, ja que cap dels dos m’ha vist. Observo atentament la situació que estic presenciant en silenci. Quan ha passat massa poc temps, ell s’aixeca suaument del terra i s’acomiada de la guineu, després comença a caminar turó avall amb un pas més aviat lent. Ella el segueix amb la mirada, fins que es perd del seu  camp de visió. Llavors, torna a córrer al seu cau de la mateixa manera que n’ha sortit: dissimulada i sigil·losament. Després de perdre-la de vista torno a mirar el paisatge, i tot segueix igual. Les flors ballen al ritme del vent típic de la nit, el roure sacseja les seves fulles, i algunes d’elles cauen. L’herba també es mou, en harmonia amb tot. Res ha canviat, excepte el color del cel. Com si no hagués passat res, com si l’amistat entre una guineu i el petit príncep mai hagués començat i com si la unió d’aquests dos individus mai hagués estat destinada a passar i a durar per sempre.

Ariadna Ruíz
4t ESO
Accèssit narració 2n cicle