De tant en tant, potser un parell de cops l’any, penso que soc mediocre. Durant una tarda, que pot arribar allargar-se’m fins ben entrada la nit, arrossego la vella i rovellada cadira de l’escriptori per tota la casa, fins al pati, i tan delicadament com puc, pentino les herbes i solco la terra amb les seves rodes, que el temps i l’òxid han condemnat a mai més tornar a girar i a oferir un lament constant en forma d’una simfonia de grinyols, a la que els gats del barri s’han animat alguna vegada a acompanyar amb els seus miols. M’hi assec, confiant cegament que aquells coixins durs i famolencs, aquella pell escamada i gastada i aquella fusta estellada, m’aguantin més del que m’aguanto jo, espero pacientment que la terra em doni arrels i el garbí prou força i coratge per fer el que em cal fer. Em trec la pipa de la butxaca i un llumí esgarrapa la caixa i s’encén valent, una flama tremola desafia al llevant que bufa de mar endins i em tenyeix el bigoti de boira i sal. I mentre amb la meva respiració pausada, la pipa escup fum com ho faria el tub d’escapament d’una vella vespa, prenc la meva copa i brindo amb les meves pors fins que el vidre s’esquerda, i em resigno a escoltar amb el cor a la mà, tot allò que en un rampell jo mateix sigui capaç de dir-me. Respiro profundament, acluco els ulls… i penso que soc mediocre. (La meva mare que és psicòloga, diu que és normal, el meu pare, que és normal, diu que és de psicòleg)

Quan era petit, solia pensar que era un geni, de fet encara avui ho penso a vegades, i el cor em galopa confiat a dins del pit, i quatre o cinc papallones trapelles baten frenèticament les ales fins que el meu estómac els demana treva, el meu cant fa emmudir la tramuntana i la meva riallada esquerda el cel, i damunt la serralada, m’alço immutable sobre un mar de boira, plantant cara al sol, l’únic que pot fer-me ombra. I és precisament allí, al sostre del món, i en aquell moment, impossible d’ancorar al mar del temps, que se’m presenta un pensament esgarrifós, un calfred em recorre l’esquena de dalt a baix i m’esborrona les ales, converteix el galop en trot i les papallones en erugues altre cop. Un mestral assedegat de sang i tinta em llepa la cara i em crida en un sospir ofegat: Ets digne d’esquerdar el cel sota el que s’alcen muntanyes més altes que les teves, qui ets per fer emmudir els vents que duen amb ells veus que han estat més sàvies que tu, quina grandesa hi haurà mai en el que puguin escriure mans com les teves, quina bellesa hi haurà mai, en un text com aquest, en una vida plena de faltes d’ortografia?

I és aleshores quan torno a ser a la meva cadira de l’escriptori, arrelada al pati. I deixant caure a terra copa i pipa i prenc alè en un panteix agònic, en un desesperat intent d’aferrar-me a aquell record (escriure i respirar sempre m’han semblat bons intents d’aferrar-nos), a aquelles paraules: Jo, geni? Potser amb jota. Mediocre?, més aviat amb accent obert a la o. Fa mal als ulls oi? Cada sanglot esdevé text i cada text nou alè, i en cada vers al que m’arrapo l’accent absent esdevé agulla incandescent, cada doble essa un estrip i cada redundància un rebreg i de cop i volta allò que era jo, ja no hi és, cremen els seus bocins rebregats al terra de les entranyes:” No, digueu-li que torni, que ve l’hivern i el fred, que vull recuperar el que va ser meu, que és cert que la meva ploma té un do per a l’ofensa ortogràfica, que juga a escriure en clau de fa els cors per als cants de sirena i de tant en tant udola tinta amb la lluna plena, filla prodiga d’una generació que no creu en l’amor, i aguda sega aquelles males llengües que sempre expectants i assedegades de tinta fan córrer rius de sang sobre els textos innocents que ella ha teixit, textos en els que potser mai hi haurà cap bellesa, que tindran tant de mi com mar hi ha en una petxina, sobre els que s’acumularà la pols i que es perdran quan bufi el xaloc i pugi la marea, però vull que siguin els meus. Vull que amb les meves entranyes com a teló de fons dansi la meva ploma entre escrits i relats que em facin sentir viva entre les seves pàgines malgrat que estiguin teixint una soga al voltant del meu coll amb les seves paraules. Vull seguir escrivint, fins i tot si no ho mereixo, fins i tot si sóc mediocre, perquè quan algú s’agafa amb força aquells folis que són molt més que folis i els llegeix en veu alta, jo sóc altre cop al cim del món, amb el cor a la gola i el galop a les temples, i en aquell moment, impossible d’ancorar al mar del temps un pensament esgarrifós em recorrer l’esquena de dalt a baix i em dibuixa les ales: seré jo qui els escriu, o potser són ells que m’escriuen? El vent s’endú qualsevols possible resposta, mentiria vilment si digués que en tinc una de satisfactoria, clara i nítida, tal gosadia tan sols mereixeria ser pastura pel foc, potser com aquest escrit, potser com aquest últim lament d’un mediocre amb pell de geni, potser com aquestes paraules, que no son res, i que son la prova irrefutable, bruta de realitat i tacada de desenganys, que és aquest dubte el que em fa viure, ser i estar, i que cercaré aquest moment fins el dia que se’m acabi el temps, i acluqui els ulls a la cadira de l’escriptori arrelada al pati per última vegada, tota la vida. Vull escriure, si us plau, fins i tot si ho faig amb faltes d’ortografia.

Mar Nieto
1r Batxillerat
Accèssit narració batxillerat