CULTURA

LA DESIGUALTAT DE GÈNERE A L’ÍNDIA

L’Índia és un estat situat al sud del continent asiàtic. Actualment és el setè país més gran del món en superfície, i el més poblat després de Xina. És considerat un dels països més rics del món. 

La seva capital és Nova Delhi i hi destaquen altres ciutats com Mumbai, Calcuta, Chennai, Hyderabad, Bangalore i Ahmedabad. Aquest estat limita amb l’oceà Índic al sud, amb el mar d’Aràbia a l’oest i amb el golf de Bengala a l’est. Les seves fronteres terrestres són Pakistan a l’oest; la República Popular de la Xina, el Nepal i Bhutan al nord-oest: i Bangladesh i Birmània a l’est. 

Actualment, és el país amb més discriminació de gènere del món. Hi ha una gran discriminació per part l’home cap a la dona i els nens. No només és una discriminació social, també és una discriminació política. Les nenes no reben el mateix menjar que els nens, moltes no poden anar a l’escola, estan obligades a treballar des de casa, no tenen permís per sortir del poble, han de vestir d’una manera en concret, etc. 

LES DEVADASI:

El sistema de les noies devadasi és una de les moltes manifestacions de la discriminació de gènere que existeix a l’Índia. Aquest es basa en una tradició ancestral on les noies i dones de classe més baixa son oferides a la deessa Yellamma un cop arriben a la pubertat, per ajudar als sacerdots amb les ofrenes als déus, passen a ser un bé públic; estan obligades a satisfer sexualment a qualsevol home del poble i no poden negar-se, ni tampoc casar-se, ja que si ho fan es diu que la deessa farà caure una terrible desgracia sobre els seus parents més propers.

Els pares decideixen des de la infància entregar a la seva filla —generalment quan té entre quatre i vuit anys— a la deessa Yellamma, així condemnant-les de per vida d’exercir la prostitució i el seu futur i fills quedarien marcats per sempre. Abans de l’època colonial eren fins i tot ben considerades, però ara les devadasi pertanyen a les classes més baixes, sense recursos econòmics. Segons la tradició, aquestes noies no tenen permès casar-se i qualsevol home pot utilitzar-les sexualment sense remordiments.

Aquest sistema religiós està prohibit per una llei des de l’any 1982, però se segueix practicant i a més a més contribueix en l’expansió del VIH. Com que ara no està permès aquest sistema, les noies ja no estan en un temple, sinó en llocs més discrets o fins i tot a casa dels seus propis pares. 

Però, si està prohibit, com és possible que aquesta pràctica subsisteixi? Les famílies estan d’acord en entregar a les seves filles a la deessa Yellamma, ja que s’estalvien una boca a la qual alimentar i, com no es poden casar, no els hi fa falta pagar el dot. El fet que neixi una nena a l’Índia és considerada una desgràcia, ja que, per poder-li donar el dot, han de demanar un préstec, i els prestadors els cobren uns interessos que deixen a la família endeutada de per vida. Com que cap família vol una filla, està totalment prohibit que els metges els hi diguin el sexe del bebè per evitar avortaments voluntaris de les noies.

Per la falta d’instrucció, aquestes noies desconeixen totalment la llei que les dóna suport per negar-se a aquesta pràctica. Encara que l’any 1882 el Govern de Kantaka va abolir aquesta pràctica, no va oferir programes de reinserció per a les víctimes, pel que han estat buscant el seu suport venent els seus cossos, ja que a les devadasi només se les permet pidolar quan arriben a certa edat i es veuen repudiades, és allà on truquen a les portes del poble demanant almoina. Moltes d’elles acaben en bordells en Mumbai, Bangalore i Chennai, víctimes del tràfic sexual i de malalties com la sida. 

El projecte al que dóna suport Mans Unides s’està desenvolupant a Sindirgi, a 60 quilòmetres de Bijapur, on els jesuïtes fa més de 10 anys que treballen perquè les devadasi siguin conscients que la prostitució no és el seu únic destí. Mans Unides col·laborarà en la posada en marxa d’activitats com la formació de grups d’autoajuda, cursos de conscienciació sobre la salut i la discriminació per raó de sexe, classes d’informàtica, d’anglès i d’altres matèries que ja han ajudat centenars de dones.

LES TOVALLOLETES HIGIÈNIQUES A L’ÍNDIA:

Les tovalloletes higièniques, més conegudes pel nom de compreses, són molt escasses a l’Índia. Això és debut a l’abundant pobresa que regna en aquest país. Només un 12% de noies fan servir compreses. La meitat no les fan servir perquè són massa cares i un terç no les usa pel desconeixement de la seva existència. Des de temps ancestrals, les dones de l’Índia fan servir una mena de tela que provoca infeccions. Aquestes infeccions (vaginals o d’orina) són degudes a la manera en la qual es renten aquestes teles. No es renten adequadament ni s’assequen bé. Moltes noies no poden ni rentar-les perquè és un procés tan estigmatitzat que ningú de la casa normalitza tenir la regla així que ningú pot veure com renten o assequen aquesta tela i moltes no són capaces de rentar-les o assecar-les bé.

La regla és un tema tabú a l’Índia. Moltíssimes nenes no són capaces ni s’atreveixen a parlar de la menstruació quan els hi baixa la seva primera regla. Han de sobreposar-se i les mares no les ajuden. No és que les seves progenitores no vulguin parlar-ne sinó que com que mai elles van parlar amb les seves mares ni mai han parlat d’això obertament amb ningú, se senten incòmodes i no els hi proporcionen informació sobre la regla a les seves filles.

Actualment a l’Índia les compreses han començat a evolucionar una mica gràcies a unes fàbriques que proporcionen tovalloletes higièniques i les venen amb un cost molt assequible perquè totes les puguin fer servir. Venen paquets de 8 unitats que costen 0,40 €.

LES DONES I HOMES DALIT:

Els dalit són les persones amb més pobresa de la societat índia. Són considerats inferiors i no tenen els mateixos drets que l’altra gent. Moren amb aquesta condició, és a dir, no es pot canviar amb el temps. També se’ls coneix pel nom d’intocables.

Viuen en condicions deplorables perquè són molt pobres i pateixen una discriminació social molt elevada pel simple fet de ser pobres. Molts nens i nenes dalit han de treballar al carrer, ja que la majoria no poden anar a l’escola i necessiten fer un sobreesforç per aconseguir el que sigui. L’estigma social és tan fort que inclús els metges no poden anar a visitar a pacients a cases dalit. Només poden acudir a la sanitat pública en casos molt extrems.

Per concloure, voldríem demanar a tots els lectors que reflexionin sobre aquest tema i pensar que encara que nosaltres vivim en una actualitat on la dona està sent cada cop més valorada en tots els aspectes, no vol dir que a tots llocs sigui així. Ens hem de solidaritzar amb totes les nostres companyes de l’Índia i amb les que no han estat reflectides en aquest reportatge. Hem de seguir treballant per aconseguir una societat igualitària entre gèneres.

Beth Ballbé, Berta Mateu i Dewt Pindado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *