MEDI AMBIENT

EL FORAT A LA CAPA D’OZÓ: UNA PORTA A L’EXTINCIÓ?

La vida al nostre planeta, en part depèn d’una capa de gas anomenat ozó que es troba situada entre els 20 i 40 quilòmetres d’altura, en una capa de atmosfera anomenada estratosfera on hi ha una concentració relativament alta d’ozó. Malauradament en aquesta capa hi existeix un forat en el qual no hi ha ozó. La disminució de l’ozó, i per tant la causa del forat, és deguda a l’augment de clorofluorocarbonats a l’atmosfera, que es combina amb l’ozó i el destrueix. Si es produís un fort afebliment de la capa d’ozó, s’incrementaria molt la quantitat de radiació ultraviolada que arribaria a la Terra i patiríem molts efectes en el nostre cos com diferents mutacions que ens podrien portar a diferents malalties i a alteracions del sistema immunològic. També pot afectar a moltíssims aspectes en la natura com per exemple a les plantes i cultius sensibles a la radiació ultraviolada.


QUÈ ÉS LA CAPA D’OZÓ?

Cada mol·lècula d’ozó (O3) està formada per tres àtoms d’oxigen, en lloc dels dos àtoms que tenen les molècules d’aquest darrer element. A l’atmosfera, l’ozó es forma a partir de l’oxigen per acció de la radiació ultraviolada. L’ozó, a nivell de la superfície de la Terra, és molt oxidant i tòxic, però en aquella altura els seus efectes sobre la vida en el planeta són molt beneficiosos.

La capa d’ozó o ozonosfera és la zona de l’estratosfera terrestre que conté una concentració relativament alta d’ozó. Mentre que la concentració mitjana d’ozó a l’atmosfera és 0.3 ppm (parts per milió), en la capa d’ozó pot arribar a les 15 ppm. Aquesta capa s’estén aproximadament dels 15 als 40 km d’altitud i reuneix el 90% de l’ozó present en l’atmosfera. També absorbeix del 97% al 99% de la radiació ultraviolada d’alta freqüència provinent del Sol. L’escut d’ozó filtra les radiacions solars, de tal manera que les radiacions ultraviolades més nocives amb prou feines poden travessar-lo i no arriben a la superfície de la Terra. Sense la capa d’ozó, la vida a la Terra desapareixeria. 

La capa d’ozó va ser descoberta a l’any 1913 pels físics francesos Charles Fabry i Henri Buisson. Les seves propietats van ser examinades en detall pel meteoròleg britànic G.M.B. Dobson, que va desenvolupar un senzill espectrofotòmetre (l’espectrofotòmetre Dobson) que podia ser usat per mesurar l’ozó de l’estratosfera des de la superfície terrestre. Entre els anys 1928 i 1958 Dobson va establir una xarxa mundial d’estacions de monitoratge d’ozó que encara continuen operant en l’actualitat. La unitat Dobson, una unitat de mesura de quantitat d’ozó, va ser anomenada en el seu honor.


PER QUÈ HI HA UN FORAT A LA CAPA D’OZÓ? COM S’HA ORIGINAT?

El 1985, els científics van descobrir que la quantitat d’ozó damunt de l’Antàrtida havia minvat de manera molt important. El forat de la capa d’ozó és un efecte de la contaminació atmosfèrica de la Terra que consisteix a una disminució d’ozó a l’estratosfera suposadament a causa de l’emissió a l’aire per part de les persones de substàncies que reaccionen i minven l’ozó. 

La teoria més encertada fins a l’actualitat és que la disminució de l’ozó de l’estratosfera és deguda a l’augment de clorofluorocarbonis (CFC) a l’atmosfera, que es combina amb l’ozó i el destrueix. Els CFC són gasos que es fan servir per produir temperatures baixes en frigorífics, aparells d’aire condicionat i en els aïllants. També s’utilitzen en alguns tipus de suro sintètic i en la fabricació d’envasos de plàstic. Durant molts anys, els CFC es van fer servir perquè els aerosols (laques, insecticides, escumes d’afaitar) poguessin impulsar cap a fora els seu contingut. Els gasos CFC són molt estables a les temperatures de la superfície de la Terra, però a mesura que pugen per les capes de l’atmosfera, són sotmesos a temperatures més altes i es tornen inestables. Quan arriben a l’estratosfera, les radiacions ultraviolades (UV), provoquen que els CFC alliberin un radical de clor que queda lliure i pot atacar les mol·lècules d’ozó (O3), separant d’elles un àtom d’oxigen que es fusiona amb el radical de clor, i es forma així una mol·lècula de monòxid de clor (ClO) i una mol·lècula d’oxigen (O2), de tal manera que la mol·lècula d’ozó atacada desapareix. El problema és molt greu perquè la mol·lècula de monòxid de clor (ClO) generada es trenca fàcilment i queda lliure de nou un radical de clor que pot atacar noves molècules d’ozó. Per tant, una sola mol·lècula de gas CFC pot destruir ràpidament milers de mol·lècules d’ozó.

Els compostos del clor poden restar a l’atmosfera durant més de cent anys, per tant, durant aquests cent anys poden estar destruïnt l’ozó. Actualment, hi ha un acord per deixar d’utilitzar aquests compostos i substituir-los per d’altres que no afectin la capa d’ozó. Altres teories sostenen que la disminució d’ozó és un fenomen meteorològic natural, i que en realitat aquest augmenta o disminueix amb estacionalitat.

A l’hivern, es forma un corrent d’aire a l’estratosfera que rodeja els pols, anomenat vòrtex polar. Quan la temperatura és aproximadament -80 °C, l’aire que queda atrapat es refreda produint núvols polars estratosfèrics (PSC), els quals actuen com a catalitzador al proporcionar una superfície per les reaccions en les quals el HCl de la Terra i ClONO2 es converteixen en molècules de clor reactives. A l’hivern austral de l’Antàrtida com que no hi ha radiació solar, els radicals lliures no es formen, tot i així, es duen a terme reaccions heterogènies a la superfície.

Quan comença la primavera austral, la radiació solar intervé a la reactivitat. Generalment provoca la síntesi de radicals lliures, fet que explica per què la disminució de la capa d’ozó a l’Antàrtida és un fenomen anual. El forat és major a la primavera que a l’hivern.

 Amb el seguiment observacional de la capa d’ozó, dut a terme en els últims anys, s’ha arribat a la conclusió que aquesta capa pot considerar-se seriosament amenaçada. Aquest és el motiu principal pel qual es va reunir l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16 de setembre de 1987, firmant el Protocol de Montreal. El 1994, l‘Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el dia 16 de setembre com el Dia Internacional per a la Preservació de la Capa d’ozó.


EVOLUCIÓ DEL FORAT A LA CAPA D’OZÓ DES DEL 1979 FINS AL 2019

Concentració d’ozó alta (en vermell) i baixa (en blau) –> FORAT

QUINES CONSEQÜÈNCIES PATIRIEM SI EL FORAT INCREMENTÉS?

La capa d’ozó protegeix a les plantes i els organismes vius del planeta de la radiació ultraviolada (UV) solar, per això, la seva reducció pot provocar danys al planeta en molts aspectes diferents. Per tant, el problema de desgastar-la és aquest, que deixa passar a la radiació ultravioleta que emet el sol, la qual és tan dolenta pels éssers vius que ens faira mutar ja que té una toxicitat molt alta. Aquestes diferents mutacions ens podrien portar a diferents malalties i a alteracions del sistema immunològic. 

Sense la capa d’ozó, la vida a la Terra desapareixeria. En primer lloc, quedaria destruït el fitoplàncton i això produiria una alteració greu en la cadena alimentària dels oceans. El creixement de les plantes terrestres també es veuria afectat, sobretot les plantes i els cultius sensibles als raigs ultraviolats.

Les persones i els animals patirien greus problemes de salut: càncers de pell, cremades, afebliment de les defenses del cos i problemes de visió. El forat ha crescut pràcticament tots els anys, des de 1979 i cada vegada es va fent més gros i ens amenaça greument. S’estima que una pèrdua de l’1% de la capa d’ozó pot comportar un increment del 2% de casos de càncer de pell, que actualment ja provoca 100.000 morts cada any al món. L’enrariment greu de la capa d’ozó també pot provocar l’augment dels casos de melanomes, de cataractes oculars i supressió del sistema immunitari en humans i en altres espècies. 

Aquí hi ha una llista de conseqüències que patiriem si el forat incrementés:

  1. Danys en els ulls de les persones i dels animals. Augmentarien els problemes de cataractes i de ceguesa.
  2. Alteracions en el sistema immunològic que ens farien més vulnerables als bacteris i virus.
  3. Augment dels càncers de pell i de les dermatosis al·lèrgiques.
  4. Augment del risc de cremades greus per exposició al Sol.
  5. Es produirien més casos de malalties infeccioses.
  6. Es farien malbé molts material de construcció que es troben a l’aire lliure.
  7. Les plantes reduirien el seu creixement. Baixaria el rendiment dels conreus.
  8. La radiació ultraviolada afectaria la vida submarina i provocaria danys fins a 20 metres de profunditat.
  9. El fitoplàncton marí disminuiria dràsticament i tot el diòxid de carboni que absorbeix quedaria lliure en l’atmosfera. L’augment de CO2 incrementaria l’efecte hivernacle i això ajudaria a l’escalfament global i al canvi climàtic. 

La capa d’ozó no només impedeix l’entrada de la radiació ultraviolada sinó que també impedeix que l’escalfor dels raigs solars entri en excés a l’atmosfera. Si no hi hagués la capa d’ozó el planeta s’escalfaria massa i no hi podria haver vida humana. Per tant, el forat a la capa d’ozó permet l’entrada de més escalfor de la que cal al planeta i això contribueix a l’escalfament global i al canvi climàtic. Si el forat es fes més gros, els pols acabarien desglaçant-se i el nivell del mar augmentaria molt més, donat pas a la fi de moltes civilitzacions, ciutats, illes, països i llocs del món que quedarien submergits.

UV-A: Raigs ultraviolats amb ones llargues (400 nm – 315 nm) / UV-B: Raigs ultraviolats amb ones de mitjana distàcia (315 nm – 280 nm) / UV-C: Raigs ultraviolats amb ones curtes (280 nm – 100 nm) nm = nanòmetres

OPINIONS DE TESTIMONIS i CINETÍFICS SOBRE EL TEMA

Hem preguntat a diferents persones i testimonis sobre el forat a la capa d’ozó. Els hem preguntat: què en pensen sobre el problema, quina solució creuen que hi pot haver i de qui creuen que és la culpa, quines conseqüències creuen que comportarà el forat, etc.

Anònim 1: el problema és que els països que no creuen en que hi ha la capa d’ozó fan molt ús de les indústries i les combustions que van al cel són perjudicials i fan el forat en la capa. La possible solució seria reduir la quantitat de gasos que es deixen anar al cel. Els culpables són els països de grans indústries que no son conscients del problema que hi ha o no hi creuen.

Anònim 2: Evidentment la culpa és de la societat. El problema és gravíssim i l’única solució és conscienciar a la societat i que els governs hi creguin per tal de que s’apliquin canvis legislatius a favor del medi ambient. 

Anònim 3: Penso que aquest problema no és tan greu i que no passa res si hi ha un petit forat a la capa d’ozó. No ens morirem perquè creixi el forat i les conseqüències no són tan greus. A mi personalment no m’interessa molt el tema i si algú ho vol arreglar doncs que ho fagi però penso que el més important ara és que tothom se centri en els problemes actuals.

Anònim 4:  Personalment crec que la població i sobretot  el sector industrial ha de prendre consciència de la problemàtica del forat de la capa d’ozó i per això falta informar a la gent de les conseqüències que comporta com és el fet de que pot incrementar els càncers de pell per exemple. L’ús d’esprais,  de compostos hidroclorats en general fa que el forat augmenti per tant s’haurien de trobar altres alternatives en quan als envasos, plàstics, etc.

Les opinions dels científics coincideixen totes en una cosa, que no som molt conscients del problema que ens pot portar això i que pot ser una cosa molt greu per la humanitat, l’extinció. Però això seria en el hipotètic cas que no li féssim ni mica de cas al problema i no seguíssim cap recomanació dels científics.


POSSIBLES SOLUCIONS AL PROBLEMA

Algunes possibles solucions al problema serien vigilar el nostre consum d’objectes que tinguin de residu o deixin anar clorofluorocarbonats, que són els gasos que fan la reducció de l’ozó. Principalment aquestes coses són les que hauriem de vigilar: si comprem un frigorífic, un cotxe amb aire condicionat o un aire condicionat, vigilar que no deixi anar clorofluorocarbonats. Quan comprem un esprai, vigilar que tampoc deixi anar cluorofluorocarbonats, evitar comprar extintors de gas clorofluorocarbonats, evitar els plàstic tipus safates de “porexpan”, vasos i gots de plàstic, no fer ús de pesticides que portin gasos clorofluorocarbonats, posar lleis de l’ús controlat de gasos cluorofluorocarbonats… En resum, el que s’ha de controlar és l’emissió de clorofluorocarbonats que mitjançant una reacció química amb l’ozó, el redueixen. També s’ha de controlar el consum de combustibles fòssils com el petroli, l’oli, la benzina, el gas… ja que és també perjudicial per la capa. 


En fi, hem vist què és l’ozó i què és la capa d’ozó; també hem vist i hem descobert per què hi ha un forat a la capa d’ozó; hem vist les conseqüències que patiriem si aquest forat es fes més gros i incrementés; hem vist una evolució del forat des de l’any 1979 fins a l’any passat, el 2019; hem escoltat opinions diferents de testimonis i hem après què s’ha de fer per aportar el nostre granet de sorra en la lluita contra el creixement del forat a la capa d’ozó. El més important és que ens mentalitzem perquè el problema és real i si no actuem, en patirem les conseqüències.

Àlex Calzada, Álex Ayala i Nil Solà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *