El periodisme a Barcelona als anys 30 utilitzava entrevistes, reportatges i il·lustracions. La radiofonia també va tenir bastant protagonisme, ja que moltes seccions de ràdio varen ser bastant famoses. 

El fotoperiodisme tampoc va quedar-se enrere perquè era molt important que en un diari hi figuressin portades i imatges rellevants. 

A Catalunya, el periodisme era ben complet, ja que tenia una gran varietat de contingut com per exemple: d’esports, entreteniment i religiós entre d’altres.

“La Veu” va ser un diari català creada l’any 1917, però el franquisme va fer destruir-la pel simple fet que fos escrita en català. El franquisme va comportar altres fets com per exemple que els franquistes, quan entraven a les ciutats catalanes, cremaven els llibres i mataven mestres i periodistes.

Irene Polo, una pionera catalana del periodisme, va lluitar contra les normes establertes per a la dona. Va haver de començar a treballar des de ben jove perquè el pare havia mort i a més, la seva formació va començar a ser autodidacta. Amb 20 anys va començar a publicar articles. També va escriure al diari “La Humanitat” dirigit per Lluís Companys. El 1941 va tenir una depressió nerviosa, però entre l’estrès, l’exili i el nazisme es va acabar suïcidant a Buenos Aires amb 32 anys.

Josep Maria Planes, considerat un dels millors periodistes catalans, va escriure a diversos diaris de la seva ciutat, però quan realment va fer el salt va ser amb l’arribada de “La República” (diari de referència del republicanisme). Va dirigir als 23 anys la revista “Imatges” i també la del “Be negre”, que era un setmanari republicà que fou creat un any després. 

Marta Castany