Els bacteris són fascinants. Ho són per un bon grapat de motius, però probablement un dels que més meravella els biòlegs és el que es coneix com la “parasexualitat bacteriana”. Potser el nom espanta, però el cert és que agrupa un conjunt de “senzills” mecanismes orientats a facilitar l’adaptació dels bacteris al seu entorn o, el que és el mateix, la seva evolució. De fet, si hi ha algun mèrit que cal reconèixer especialment als bacteris, és la capacitat de supervivència que han anat demostrant en els quasi 4000 milions d’anys que porten damunt del nostre planeta i que els ha dut a poder colonitzar els indrets més inhòspits de la Terra per mitjà de fórmules increïblement creatives.
Tots els éssers vius recullen les seves instruccions genètiques a la molècula de DNA. El DNA s’enrotlla i s’empaqueta al voltant de proteïnes formant cromosomes. Els bacteris només tenen un cromosoma, circular i molt petit, comparat amb qualsevol dels 46 que hi ha dins de cadascuna de les nostres cèl·lules. Aquest únic cromosoma conté tota la informació que dicta el funcionament essencial del bacteri. Així però, la molècula que constitueix el cromosoma del bacteri no és la única molècula de DNA de que disposen la majoria de bacteris. A les seves cèl·lules també hi ha plasmidis.
Els plasmidis són molècules circulars de DNA molt petites, diminutes, que porten molt poca informació genètica i que els bacteris tenen la capacitat d’intercanviar com qui bescanvia els cromos repetits d’una col·lecció. Fins i tot bacteris d’espècies diferents poden estar implicats en aquest “tràfic” de plasmidis. Molt sovint als plasmidis hi ha codificada informació útil per la supervivència dels bacteris i la seva adaptació a l’entorn. En algunes d’aquestes molècules hi trobem, per exemple, gens de resistència als antibiòtics, que poden saltar fàcilment de bacteri a bacteri de la mà dels plasmidis. Tota una colònia de bacteris pot quedar immunitzada davant d’un determinat antibiòtic en qüestió de minuts gràcies al contagi massiu d’un plasmidi. El fenomen descrit en aquestes “orgies microbianes”, on dos o més bacteris intercanvien “cromos” moleculars es coneix com la “conjugació bacteriana” i és un dels mecanismes de parasexualitat que millor es coneixen dins del món dels bacteris.
Tots sabem que nosaltres, com a animals que som, ens reproduïm sexualment i cadascun dels nostres descendents és diferent dels seus progenitors i també dels seus germans. Aquesta variabilitat ens garanteix, a nosaltres com a espècie, una certa tolerància als canvis ambientals. Els bacteris, en canvi, es reprodueixen asexualment, fabricant clons o rèpliques d’ells mateixos cada cop que es divideixen (i això és molt sovint). L’anhelada variabilitat dins les espècies l’han d’aconseguir, doncs, per mitjà de fenòmens com la conjugació o altres curiosos mecanismes de parasexualitat.
L’enginyeria genètica i la biotecnologia han emprat des de fa dècades els plasmidis als laboratoris per introduir informació genètica en bacteris. Així, per exemple, s’ha aconseguit “esclavitzar” soques d’alguns bacteris per convertir-los en fàbriques de molècules d’interès farmacològic com la insulina o l’hormona del creixement humana. Actualment pràcticament tota la insulina que es comercialitza pel tractament de la diabetis s’obté per síntesi microbiana, gràcies a plasmidis artificials (o “recombinants”).
En definitiva, els plasmidis són petites píndoles d’informació que els bacteris intercanvien per facilitar la seva adaptació a un entorn canviant. En certa manera, aquesta és la finalitat també del coneixement en els humans. El coneixement passa de l’un a l’altre, d’una generació a la següent, d’un professor a un alumne, per tal que, com a espècie, siguem capaços d’entendre cada cop millor el món que ens envolta i poder “adaptar-nos”, d’aquesta manera, a alguns canvis que s’hi puguin produir. Que “rulin”, doncs, els plasmidis!